En els darrers dies hem tingut l'oportunitat de llegir la sentència completa que el Tribunal Constitucional (STC) ha emès en referència al recurs d'inconstitucionalitat sobre l'Estatut d'Autonomia de Catalunya. També hem pogut examinar l'informe jurídic que un equip d'experts ha fet públic sobre la STC. Arran de la lectura d'aquests documents suggerim algunes reflexions que es relacionen amb el sistema educatiu català.

En primer lloc, l'aspecte que generava més preocupació a la comunitat educativa era si el nostre model lingüístic, que ens ha permès evitar la creació de dues comunitats escolars per raons de llengua, es veuria ara afectat. Segons l'informe dels experts sobre la STC, i vista la sentència, s'afirma que: “no existeix el dret que els fills rebin l'educació només en una de les llengües cooficials, a elecció dels interessats. Correspon als poders públics, d'acord amb la distribució competencial, determinar la presència de les llengües oficials en el sistema educatiu”. I també: “El català pot ser el centre de gravetat del sistema educatiu a Catalunya, sense que això signifiqui l'exclusió del castellà com llengua d'ensenyament”. Per tant, la vigència del català com a llengua vehicular de l'ensenyament a Catalunya restarà garantit mentre els poders públics catalans així ho determinin. També cal constatar que la STC ha deixat íntegre l'article 35.3 de l'Estatut que diu: “els alumnes tenen dret a no ésser separats en centres ni en grups classe diferents per raó de llur llengua habitual” i que és la mateixa idea que recull l'article 11.3 de la Llei d'Educació de Catalunya. Els centres, doncs, no podran optar per una organització que tingui com a base la llengua habitual del seu alumnat.

En segon lloc, pel que fa a l'àmbit competencial, cal distingir el que la STC ha manifestat en referència a les denominades competències compartides i a les considerades exclusives que figuren a l'Estatut de Catalunya. Pel que fa a les competències compartides, la STC ha declarat inconstitucional la referència a les bases de les lleis que dicti l'Estat “com a principis o mínim comú normatiu”. Segons l'informe jurídic dels experts, “es preveia que, pel que fa al seu contingut, les bases estatals serien principis o mínims comuns normatius i, pel que fa a la seva «forma», (...) s'interpretaven com que l'Estat establiria una normes de caràcter bàsic deixant el desenvolupament en la competència de la Generalitat”. Però la realitat és que, tal com citen els experts: “Les bases de l'Estat podran tenir l'abast i el detall que es requereixi en cada cas”. Així, per exemple, aquelles competències que assenyala l'article 131.3 de l'Estatut (la programació de l'ensenyament; l'avaluació general del sistema educatiu; l'establiment dels plans d'estudi, incloent-hi l'ordenació curricular; el règim de sosteniment amb fons públics dels centres, etc.) podrien veure's afectades si l'Estat decideix no limitar-se a legislar unes bases de mínims sinó fer-ho amb un abast molt més ampli tot i lesionar l'esperit de l'Estatut. Davant d'això l'única opció que resta, a judici dels experts, és “el compromís polític i l'autocontrol de l'Estat”.

Pel que fa a les competències exclusives, l'informe manifesta que la STC ha interpretat que “quan l'Estatut qualifica aquestes competències com a exclusives està emprant aquesta qualificació «de manera impròpia» i no impedeix que sobre dites competències operin les competències estatals”. Per tant, aspectes regulats en els articles 131.1 i 131.2 de l'Estatut (els òrgans de participació en el sistema educatiu; l'organització i el règim dels centres públics; la inspecció; les beques; la formació permanent; els serveis educatius, etc.) estaran sotmesos en darrer terme, segons el parer dels experts, a “l'única via (…) de l'autolimitació de les institucions de l'Estat”.

Davant d'aquesta situació caldrà, sens dubte, que tant l'administració educativa com el govern dels centres i cadascun dels mestres i professors de Catalunya continuïn exercint la responsabilitat de garantir que el sistema educatiu català no faci cap pas enrere en relació amb tot allò aconseguit després de trenta anys d'autogovern.