Mayor Oreja ha dit amb un crit allò que molts polítics espanyols de diferents colors opinen amb la boca petita. L'excandidat a lehendakari, flagell de tots aquells que s'atreveixen a qüestionar la sagrada unitat de la (seva) pàtria, ha tornat a vincular la voluntat pacífica i democràtica de les consultes populars sobre la independència de Catalunya amb la lluita armada. Res de nou, Mayor i tants altres –entre els quals l'avui heroi de la progressia Baltasar Garzón, censor i botxí de mitjans de comunicació, de partits polítics i d'entitats de foment de la cultura basca– ja fa temps que es van doctorar en un axioma que diu que tenir objectius finals similars és el mateix que compartir els mitjans per arribar-hi. És a dir, ETA vol la independència d'Euskal Herria i els promotors de les consultes volen la dels Països Catalans? Doncs fot-li castanya i posa la caverna mediàtica a dir que tots són iguals, perquè uns i altres el que volen és subvertir l'ordre i trencar Espanya.

En aquest joc, però, no hauríem de permetre que ens donessin gat per llebre. O en tot cas, s'hauria de poder aplicar aquesta trampa també en sentit invers. Això ens permetria afirmar sense posar-nos vermells –com Mayor Oreja– que la immensa majoria de la classe política i judicial espanyola és franquista. I per què? Doncs perquè tots ells coincideixen ideològicament amb el que va ser un dels principals objectius de la dictadura: la defensa de la unitat d'Espanya. Des d'Aznar i Rajoy a Felipe González i Zapatero; des dels sectors més conservadors del Tribunal Constitucional als sectors menys conservadors del Tribunal Suprem, tots plegats podrien ser titllats de franquistes. Perquè no em negaran que, per damunt dels conceptes d'esquerra i dreta, allò que més destaca de determinats personatges dels dos principals partits de l'Estat –i de la judicatura– és, precisament, el seu nacionalisme espanyol.

Un nacionalisme espanyol que s'ha atipat de proclamar als quatre vents les maldats del catalanisme. Segons ells, fer un nou Estatut era perdre el temps, ja que aquest no és un dels problemes reals de la gent. Com tampoc no ho és ni la defensa de la llengua catalana, ni la igualtat per llei del cinema en el nostre idioma, ni tampoc el foment de Catalunya a l'exterior. No, aquestes no són les preocupacions de la ciutadania –ens diuen– i menys en temps de crisi! I quins són, doncs, aquests problemes reals? La resposta la podem trobar en l'actuació de l'equip PSOE-PP que governa avui al País Basc. Segons el duet López-Basagoiti, els principals reptes que hi havia en el seu territori eren tres. Tres problemes reals que no permetien dormir a bona part de la seva població a causa de la maldat intrínseca que s'amagava rere cada un d'ells.

El primer problema real era el mapa del temps –amb tots els territoris d'Euskal Herria– que es mostrava a Euskal Telebista, la televisió pública. El segon, aquest mateix concepte, el d'Euskal Herria, que sortia en el currículum escolar basc. I el tercer, però no menor, que la paraula Espanya no aparegués a la indumentària de l'equip ciclista Euskaltel-Euskadi, subvencionat pel govern de Vitòria. Sortosament, aquest govern, inspirat, entre d'altres, pel mencionat Mayor Oreja, força paralitzat en diversos dels seus àmbits d'actuació, ha estat diligent a solucionar aquests problemes reals i possibilitar que el conjunt dels bascos, ara sí, ja puguin dormir tranquils. Bona nit!