Un dels elements de la pel·lícula Avatar és la creació d'una llengua ad hoc per a un món inventat. La llengua dels na'vi, fabricada pel lingüista Paul Frommer, de la Universitat de Carolina del Sud, ja té una comunitat d'adeptes, com va ser el cas d'altres llengües inventades per a la ficció (el klingon, de Star Trek, per exemple). Disposa d'una pàgina web per aprendre'n la gramàtica i es convoquen convencions o trobades periòdiques per celebrar la llengua. Tota una fascinació al voltant dels mons que creen llengües, de les llengües que creen mons a la vista de l'espectador. Que les llengües creen mons irrepetibles no és un fet nou per a les persones i organitzacions que, arreu del planeta, defensen, des de la recerca activista, la preservació de la diversitat lingüística històricament arrelada i viscuda per les societats humanes. La seva preservació, i també l'activació de les llengües grans i petites com a motors de cultura contemporània. La llengua, més enllà del seu valor instrumental, és la clau que les comunitats de parlants fan servir per sintonitzar amb els entorns que habiten, la manera com construeixen la seva relació amb l'espai i el temps (aquelles dues grans convencions socials que han tingut tant d'èxit i que poden ser interpretades i viscudes de formes tan diverses com la diversitat lingüística fa palès), la seva manera de concebre les relacions interpersonals i el mateix concepte de persona. Tot un capital de coneixement i de versions de la relacionalitat humana que desapareix cada cop que desapareix una llengua. Aquesta setmana arribava la notícia d'un nou cas de llengua extingida, el bo, a les illes Andaman, per la mort del seu darrer parlant. Desaparició de la llengua, bé perquè desapareixen els seus parlants, bé perquè d'una manera o altra desapareix l'entorn que la fa possible. Podríem pensar que l'entorn més favorable per a la preservació de la diversitat lingüística no és cap altre que l'entorn mental, individual i col·lectiu, inclinat al multilingüisme i al gust per una (co)existència humana en què es preservin espais que permetin a tothom de mirar el món i comunicar-se des de la llengua/les llengües en què hom va començar a aprendre a viure. Allò que, no sense controvèrsia, acostumem a anomenar «llengües maternes». El Dia Internacional de la Llengua Materna va ser proclamat per la Unesco el 1999, i s'escau el 21 de febrer. Durant el 2010, aquest dia s'inscriu en el marc de l'Any Internacional de l'Apropament de les Cultures.